Edmond Jabès

21/03/2016
  • Edmond Jabès va néixer al Caire el 1912 en el si d’una família jueva provinent d’Alexandria que va escollir el francès com a llengua de cultura, per desmarcar-se de la colonització britànica. En els seus inicis com a poeta, Jabès va buscar el mestratge de Max Jacob, que l’acompanyà per carta fins a la deportació d’aquest, el 1940. El 1957 va haver d’abandonar Egipte arran de la crisi del Canal de Suez, pel fet de ser jueu. És aleshores que, instal·lat a París, encetaen plena maduresa una obra sense parió, formada per reflexions, aforismes, qüestions i dubtes sobre la impossibilitat de ser jueu i el fet de veure’s confrontat a una identitat que és,de fet,una no-identitat, però també sobre l’exili, viscut no pas com un càstig, sinó com una recerca perpètua.El 1967 va passar a formar part del panteó de les lletres franceses modernes de la mà de Jacques Derrida, que li dedica un estudi a L’écriture et la différence. Va morir a París el 1991, havent tingut com a interlocutors preferents Emmanuel Levinas i Maurice Blanchot.


    En la sessió, ens hem ocupat sobretot de la prehistòria del poeta, ço és, del Jabès d’abans de Jabès, a partir del seu primer recull intitulat Cançons per a l’àpat de l’ogre (1943-1945): «perquè —com diu el poeta— hi ha potser una cançó lligada a la infància que, a les hores més sagnants, desafia tota sola la desgràcia i la mort».

     

    No us perdeu el recull de les poesies completes de Jabès Le Seuil, Le Sable, disponible a la llibreria.




Vols ser el primer en deixar la teva opinió?

Cercar entrades

Últimes entrades

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto