Seguint el curs de l’Evre com una excursió i una tornada a la infantesa, Les aigües estretes condensa totes i cadascuna de les obsessions que caracteritzen l’escriptura de Julien Gracq: la importància de les primeres lectures, el diàleg entre art i realitat, la persecució d’un paisatge i d’una música abans que d’una història, la constatació que el pas del temps, aquest «sortilegi fonamental», és la prova irrefutable de l’existència humana. La de Gracq és una prosa càlida, seductora, amb meandres que conviden a recórrer cada pam d’aquest trajecte com si fos un viatge iniciàtic.
