El poeta Josep-Anton Fernàndez parlarà de L'angoixa i el desig (tres estudis sobre Blai Bonet)
Blai Bonet (Santanyí,
1926 - 1997) va néixer en el si d'una família molt humil. Als deu anys
va ingressar al seminari de Palma, però va haver d'interrompre els
estudis eclesiàstics a causa d'una afecció pulmonar. Al seminari va
estudiar cinc anys d'Humanitats, llatí i grec, i tres anys de filosofia.
L'any 1947, les dures condicions de vida de la postguerra li provocaren una tuberculosi del pulmó esquerre que l'obligaren a abandonar el seminari. Dos condicionants van constrènyer la seva trajectòria vital i literària: el sentiment religiós angoixat i existencial i les conseqüències de la malaltia .
Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines
que, al costat de la mar de Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.
Durant l'estada al sanatori antituberculós de Caubet (Bunyola), va començar a escriure la novel·la El mar.
La cruesa de la història i la gosadia de l'estil, convertiren la
novel·la en una obra insòlita, que va tenir un gran impacte en la
crítica catalana de l'època.
Més tard va anar donant a conèixer la seva obra poètica: amb Cant Espiritual va
guanyar el Premi Ossa Menor (1952). Quatre anys després, Bonet va
passar una llarga temporada en una masia a Riells de Montseny, on va
gaudir d'un clima apropiat per als seus malmesos pulmons.
Enfront de la tuberculosi, el poeta es rebel·là amb una revolta vitalista i una recerca angoixada de Déu. Va viure els ambients "progressistes" de la Barcelona dels seixanta, però ell feia via per lliure i defugí els llenguatges hegemònics del moment: se'n va anar molt més enllà de la poesia figurativa (en qualsevol de les seves modalitats), per instal·lar-se en el magma que en diem text. En cadascun dels dotze llibres de poemes que va publicar va fer un pas endavant en la cerca d'un llenguatge propi, lluminós i desbordant que evolucionava cap a formes cada vegada més alliberades.
Va conrear la crítica d'art, els estudis literaris i el teatre, Parasceve (1958), i va escriure volums els de memòries: Els ulls (1973) i La mirada (1975), La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992).
Per indicació mèdica, el 1972 va tornar definitivament a Santanyí i va començar una vida retirada dels cercles literaris. El seu exili interior va provocar un lent i inexorable oblit de la seva figura, cada vegada més borrosa i allunyada de la seva fulgurant aparició a principis de la dècada dels 50. Bonet es va convertir en una figura enigmàtica, desconeguda per a les noves generacions.
Blai Bonet és, sense cap mena de dubte, un dels quatre o cinc noms imprescindibles de la poesia catalana del segle vint.
