Josep-Ramon Bach inicià l’obra poètica els anys setanta amb títols com Emilie Kraufort, alumna de primària (1972, reeditat i ampliat el 1997), De rems i hores (1974) i Diorames (1975), als quals seguiren, entre d’altres, Revenedor d’agonies (1984) i Trànsfuga de llum (1985). Amb L’ocell imperfecte (1996, premis Cavall Verd-Josep M. Llompart i Crítica Serra d’Or de poesia) introduí el personatge de Kosambi, de referents xinesos, perses, indis, àrabs i africans, que complementà posteriorment amb les proses de Kosambi, el narrador (2006) i El primer núvol (2007). Altres poemaris consistents en la recreació de tradicions no occidentals són Viatge al cor de Li Bo (1997) i Ploma blanca. Poesia oral africana (1999). Posteriorment, continuà la seva producció amb Reliquiari (2008), Versions profanes (2010), El laberint de Filomena (2010, premi Rosa Leveroni dels Premis Literaris de Cadaqués), L’enunciat (2011), Desig i Sofre (2013), L’Estrany (2014) i Caïm (2015, premi Crítica Serra d’Or 2016). L’any 2015 també guanyà el premi Vicent Andrés Estellés amb el recull Secreta dàlia. El 2017 es publicà L’instint. Obra poètica 1962-93. La seva obra teatral comprèn el recull de peces breus Almanac intermitent (2004), que s’inscriu en formes dramàtiques d’avantguarda; Diàlegs morals sobre la felicitat (2008, premi Recull-Josep Ametller de teatre 2007), en què mostra situacions quotidianes que voregen l’absurd, i La dama de cors se’n va de copes (2009). En prosa és autor d’El mirall insubornable (1993) i de les narracions per a públic juvenil Viatge per l’Àfrica (2000), El gos poeta (2007), El ventríloc tartamut (2015) i Alteritats (2018).