Alícia Casadesús (L'Esquirol, 1968) és artista visual. Viu l'art com una part indissociable de
la vida, com una manera d'estar, de mirar, de pensar i des d'on dir el món. Dir-lo d'una manera lenta, una mica a
contracorrent de com el vivim. Amb el seu art intenta dir l'evanescència i la
perdurabilitat; dir la llum, el gest, les relacions, la substància de les
coses. Dir la natura. I ho fa a prop del silenci, intentant aportar també un
silenci a l'espectador, enmig del brogit de la societat on habita.
Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta. Conrea una poesia de
caire breu, que es vol essencial i despullada d’artificis: nua, austera.
La seva escriptura és una meditació sobre l’ésser i el devenir (el silenci, el
text, el llenguatge, el temps, la memòria) que esdevé una indagació sobre
aquests temes i sobre la llum —tant en el concepte físic com metafísic— i
la naturalesa, per establir zones de sensibilitat compartida amb el
lector.
L'exposició : S'exposen una àmplia selecció dels vint-i-quatre
dibuixos que fan part del llibre.
El
llibre : Recosits parla del concepte de lloc. El lloc entès com l’espai propi, el que cadascú habita mentalment, la
nostra «petita pàtria». No pas una pàtria política, sinó un indret, físic o
moral, que interioritzem i que s’ha anat
afaiçonant amb les pròpies arrels, els orígens, les vivències, les relacions...
Aquell lloc que ens dona tranquil·litat i serenitat. Però Recosits parla també
del seu oposat, de la nostàlgia, del dolor de la pèrdua del lloc. Una pèrdua
que pot haver-se produït per circumstàncies diverses —entre d'altres, la
degradació d’un espai, la falta de temps
personal, la incomoditat de viure, o també i sobretot, l'exili.
A partir d’aquest
material en el llibre poemes i imatges conflueixen en un únic discurs, en un
mateix dir. No hi ha cap voluntat d’ècfrasi.
Cap intent d’il·lustrar amb paraules o imatges
allò que les imatges o les paraules diuen.
Una mirada única sobre la dimensió
ontològica de l’existència, que s’articula en dues parts, la primera com a reflexió
sobre el lloc i la vida, i la segona sobre la pèrdua del lloc i l’exili. L’exili com
una de les formes de l’errar, que potser són
una i la mateixa cosa.
I amb el vent, com una presència sense lloc, permanent, metàfora de deriva, falta d’ancoratge, canvi, desorientació, força, batzacs.
Entrada lliure
